19/03/2014 – L’ex boia internacional amb Espanya i doble campió del món ens parla del nou projecte d’escola de waterpolo que ell mateix encapçala al Club Waterpolo Sant Adrià.
Iván Pérez és un dels grans actius històrics del waterpolo nacional. Com a jugador ho va guanyar quasi tot, ja que tan sols li va faltar una medalla olímpica.
El boia hispano-cubà va decidir retirar-se als 41 anys després dels Jocs de Londres (2012), i ara emprén un nou repte a prop de casa després de tornar de Veneçuela, on ha fet de seleccionador nacional.
Pocs esportistes d’elit poden somiar en igualar el seu currículum d’èxits: dos Mundials (Perth 1998 i Fukuoka 2001), bronze a Melbourne 2007, plata a Roma 2009, bronze a l’Europeu de 2006, medalla d’or als Panamericans de 1991 i nou títols entre Lliga i Copa a Espanya amb diversos equips.
Conservant encara un físic imponent, Iván Pérez ha canviat la lluita a dins la piscina i els gols pel xiulet i la pissarra d’entrenador. De moment, el projecte d’escola del Club Waterpolo Sant Adrià està en un estadi inicial, on els nens i nenes practiquen el waterpolo en una fase d’iniciació.
A llar termini, però, l’objectiu d’Iván Pérez és consolidar un bloc sòlid de categories inferiors al club, per després fer créixer al primer equip fins a les cotes més altes possibles.
Com va sorgir l’oportunitat d’iniciar aquest projecte amb el Club Waterpolo Sant Adrià?
Doncs bé, hi van haver diversos clubs que es van assabentar que jo tornava de Veneçuela d’entrenar i que estava buscant un lloc per poder-hi treballar. El Sant Adrià va ser un d’ells, i simplement em van fer la proposta. A través del regidor d’esports de l’Ajuntament, Juan Carlos Ramos, tot es va concretar. Jo havia entrenat molt amb en Juan Carlos al CAR de Sant Cugat i teníem molt bona relació. A ell li va encantar la idea i a partir de llavors ens vam posar a treballar.
Com a esportista, eres molt ambiciós. Aquesta ambició la traslladaràs a aquest projecte del Club Waterpolo Sant Adrià?
Home depèn de com t’ho miris. Si la gent és poc optimista pot pensar que es tracta d’un projecte petit per un esportista amb una carrera com la meva, però jo no penso d’aquesta manera. La meva carrera esportiva ja s’ha acabat i ara cal començar a entrenar.
Actualment a tothom li agradaria començar a entrenar i fer-se càrrec d’un Barça, per exemple. Però per altra banda, el Club Waterpolo Sant Adrià té aspiracions d’arribar al màxim nivell de competició i vol créixer. Per aconseguir això necessitem unes categories inferiors. Jo, en un principi, seré el director tècnic de l’escola i durant els inicis del projecte estaré més a peu de piscina, en contacte amb tots els nens i nenes.
El dia que la cosa es comenci a consolidar i puguem tenir a més entrenadors que entenguin com s’ha de treballar, la meva funció serà més de gestió i organització i d’entrenar al primer equip.
Per poder aconseguir ascensos de categoria resulta vital tenir unes bones categories inferiors?
Sí sens dubte. A banda d’això, la federació t’obliga a tenir categories inferiors si el primer equip vol estar en una lliga superior a la Preferent, que és on ara està el primer equip del Sant Adrià. Tot passa per crear diverses categories. Un dels objectius és que a cinc anys vista els nois i noies que comencin ara amb 12 o 13 anys ja puguin formar part d’un equip juvenil o d’un primer equip. Vull que el gruix del primer equip hagi estat format a l’escola.
A llarg termini voldries que a Sant Adrià hi hagués un equip de primer nivell?
I tant. L’ambició de qualsevol entrenador és entrenar en categories de referència. Però aquí també cal tenir en compte els factors econòmics i de viabilitat. Es necessiten recursos i una aposta forta per tal de poder aconseguir-ho.
Sant Adrià de Besòs és un municipi humil i de gent treballadora. Això et va cridar l’atenció a l’hora d’acceptar la proposta?
El regidor d’esports, en Juan Carlos Ramos, ja em va comentar que Sant Adrià era una població de gent humil i senzilla, i de classe treballadora. Ell sempre m’ha dit que vol apostar per esports més minoritaris, perquè creu que a Sant Adrià hi poden tenir cabuda. A més, crec que integrar i vincular a la població al voltant d’un esport és molt positiu. Traurà als joves de coses negatives.
Quina experiència vas viure com a seleccionador de Veneçuela?
Vaig estar molt content de l’aspecte laboral. No vaig tenir mai cap problema, perquè la federació veneçolana de natació va apostar molt per mi. El pitjor de tot va ser el tema de la família. Vaig haver de marxar sense la família i ara tothom està veient en quina situació està Veneçuela a nivell de violència. No valia la pena buscar-se un problema per quatre euros, per dir-ho d’alguna manera.
Necessites el waterpolo per ser feliç?
Home, hi he estat jugant tota la vida. És una cosa que porto dins. El meu pare també hi jugava i sempre ho he viscut com part de la meva vida. Reconec que hi penso molt en el waterpolo. És cert que després d’uns anys abans d’acabar la teva carrera esportiva comences a plantejar-te coses diferents. Tot funciona per etapes. Quan ets jove penses en estudiar i en fer esport, i quan si ets esportista professional penses cent per cent en waterpolo. Després ja comences a buscar opcions per poder treballar quan deixes d’estar en actiu. Ara mateix, encara penso en waterpolo i gràcies a Déu puc treballant fent allò que més m’agrada.
Vas viure un moment de vertigen quan estaves a prop de la retirada?
Penses en què passarà. En alguns casos hi ha esportistes que tenen negocis en marxa o d’altres que no, o bé alguns ja saben que quan es retirin tindran una feina concreta. El que més et passa pel cap és què passarà quan no tinguis l’obligació de nedar en una piscina cada dia. A mi no em va costar gaire, perquè portava jugant molts anys.
Has pensat en tornar a Cuba per entrenar allà en alguna ocasió?
Sí que m’agradaria, però tot depèn de l’economia. Jo tinc molta voluntat de fer coses, però també una família. He de mantenir i educar als meus fills i ara mateix la situació de Cuba no és gaire bona. En un futur, si es pogués desenvolupar tot una mica no seria una mala opció.
Quan vas venir per primer cop a Barcelona? Quina impressió vas tenir?
El 1990 vaig venir a entrenar amb la selecció i l’any 1991 vaig participar als Jocs Olímpics de Barcelona. La veritat és que Barcelona sempre em va encantar, i de fet per aquest motiu mai m’he mogut d’aquí. Vaig tenir opcions de marxar a Itàlia a jugar, però sempre vaig prioritzar estar aquí. M’encanta la ciutat.
Què t’ha donat Catalunya i Espanya?
Aquesta terra m’ha donat la possibilitat de créixer com a persona i com a esportista. I també m’ha donat dos fills genials.
I què esperes que et doni la nova escola de waterpolo de Sant Adrià?
Espero que m’aporti estabilitat i que em faci assolir el meu objectiu: poder tenir un equip en la divisió més alta del waterpolo espanyol.
